Cuidar qui cuida

Què li passa a qui cuida

Tenir cura d'una altra persona és una de les coses més importants que es poden fer, i una de les que més s'emporta qui la fa. No perquè no se sàpiga cuidar, sinó perquè la cura no té horari, no té cap de setmana i, gairebé sempre, no té ningú més.

Qui cuida viu amb un dol que no s'acaba: per la persona que era la seva mare abans de l'Alzheimer, pel fill que va imaginar abans del diagnòstic, per la parella amb qui havia d'envellir d'una altra manera. I viu amb una culpa que no descansa: per cansar-se, per enfadar-se, per desitjar de vegades que s'acabi, per cuidar-se una estona a si mateix.

Aquest desgast té nom, sobrecàrrega del cuidador, i no és una debilitat. És el que li passa a qualsevol que sosté sol una cosa que necessita diverses persones. Quan el cuidador cau, cau també la persona cuidada, i per això cuidar-se no és un luxe: és part de la cura.

Com reconèixer l'esgotament

• Fa mesos que no tens una estona per a tu sense sentir-te culpable per tenir-la.
• Estàs sempre cansat, dorms malament o a salts, i el cansament no marxa descansant.
• Saltes per coses petites, amb la persona que cuides o amb qui no en té la culpa.
• Has deixat de veure els amics, de fer esport, de treballar com abans: la teva vida és la cura.
• Et descobreixes desitjant que tot s'acabi, i després t'odies per haver-ho pensat.
• Et poses malalt més sovint, et fa mal l'esquena, el cap, l'estómac, i no vas al metge perquè no hi ha temps.
• Sents que ningú no entén el que carregues, i que demanar ajuda seria fallar.

Què ajuda

Repartir, encara que costi. Un germà que se n'ocupi un cap de setmana, un servei de respir, un centre de dia, unes hores d'ajuda a domicili. Delegar no és abandonar: és fer sostenible el que avui no ho és.

Una estona teva, amb horari. No una estona quan es pugui, perquè mai no es pot. Una hora a la setmana, fixa, que és teva i que es defensa com una cita mèdica.

Parlar amb qui està en el mateix. Les associacions de familiars i els grups de suport són el lloc on no cal explicar res. Sentir que altres senten la mateixa culpa treu la meitat del pes.

Posar nom al dol. El que sents per la persona que el teu familiar era té nom i no és deslleialtat. Anomenar-ho permet plorar-ho mentre continues cuidant.

Què fa la teràpia. En teràpia el cuidador té un lloc que és només seu. Es treballen la culpa, el dol anticipat, la ràbia i la sobrecàrrega, s'aprèn a posar límits sense deixar de cuidar i s'organitzen els suports que calen. Quan la persona cuidada té un trastorn de salut mental, es treballa també com acompanyar sense desaparèixer.

Què no fa. No té cura del teu familiar ni substitueix els recursos socials i sanitaris que necessites. T'ajuda a tu a sostenir-los.

Quan demanar ajuda per a tu

Cansar-se de cuidar és normal. És moment de demanar ajuda per a tu quan el cansament s'ha convertit en desesperança, quan no hi ha cap moment de la setmana que sigui teu, quan has començat a tractar malament la persona que cuides o a tu mateix, quan la teva salut se'n ressent, o quan fa setmanes que sents que no pots més i no ho has dit a ningú.

Si has pensat a fer-te mal o a no voler continuar, no esperis: truca al 024 (Línea 24h de atención a la conducta suicida). Si hi ha perill immediat, per a tu o per a la persona que cuides, truca al 112. We Are Psycho no atén urgències.

• 

  Jordi Dou

  Psicòleg General Sanitari (Col. 30243)

  Veure perfil
• 

  Maimuna Balde

  Psicòleg/a General Sanitari/ària

  Veure perfil
• 

  Sofia Falaschi

  Psicòloga General Sanitària

  Veure perfil

Preguntes freqüents

És normal sentir ràbia cap a la persona que cuido?

Sí. La ràbia és la resposta a una situació que no es va triar i que no s'acaba. No diu res de com estimes aquesta persona. El que importa és tenir on posar-la perquè no caigui sobre ella ni sobre tu.

Com aniré a teràpia si no tinc temps ni per dormir?

Les sessions són en línia i s'adapten al forat que hi hagi, encara que sigui petit. Molts cuidadors descobreixen que l'hora de teràpia és la primera que recuperen per a si mateixos, i que a partir d'aquí és més fàcil recuperar-ne d'altres.

I si el que necessito és ajuda pràctica, no parlar?

Les dues coses van juntes. En teràpia també s'organitza el mapa de suports: quins recursos públics existeixen, a què tens dret, com demanar ajuda a la família sense que es converteixi en una baralla.

Lectures relacionades

• Tinc problemes amb els meus pares/maresEls conflictes familiars son habituals a l'adolescencia. Millorar la comunicacio i pactar limits ajuda molt la convivencia.